A El Cel de Rubí treballem amb un programa d’Atenció Centrada en la Persona (ACP) fonamental per a l’ingrés i l’estada de les persones grans en els nostres centres: la història de vida.

En aquest post, coneixerem a fons aquesta metodologia que ajuda de manera decisiva a facilitar l’ingrés i la nova vida dels residents en els centres, millorant les relacions familiars i amb els treballadors i evitant l’exclusió social.

En què consisteix la història de vida?

Aquest procés, que realitzem amb l’ingrés de qualsevol persona en la nostra residència de gent gran de Rubí, tracta de conèixer els detalls, així com el context i les experiències viscudes. D’aquesta manera podem saber més i millor, des de l’inici, els gustos i habilitats de cada usuari.

Coneixent la seva història vital, fem que els seus primers passos i l’adaptació a la seva nova vida i llar sigui més senzilla. Per exemple, podrem definir, en la mesura del possible, quines preferències té sobre la seva estada, allò que li agrada desdejunar, els menjars que li agraden i els que no, tot per a poder oferir un alternatiu… A més de posar en comú aquestes activitats i habilitats que cadascú posseeix per a poder relacionar-se amb persones que tinguin les mateixes i, sobretot, per a incloure-la en el programa d’activitats.

En definitiva, la història de vida dels residents ens permet conèixer-los detalladament i utilitzar les seves biografies per a donar-los veu i vot, reforçar la seva identitat i el seu rol dins de la residència, potenciar la seva dignitat i fer d’aquest intercanvi d’informació un reconeixement a la seva memòria i a la seva vida.

Els objectius de la història de vida dels residents

Posant al nou resident com a eix central, l’objectiu d’apostar per conèixer i confeccionar la història de vida de cada resident és que tot l’equip de professionals treballi de manera conjunta per a conèixer en profunditat a cadascun dels grans, les seves preferències i necessitats, saber com vol ser atès i, en definitiva, millorar la seva qualitat de vida.

Mitjançant aquest procés, l’usuari se sent en família des del mateix dia de l’ingrés, i es facilita la creació de vincles amb altres residents i els professionals que treballen diàriament al seu costat.

Al mateix temps, aquest procés busca treballar l’estimulació cognitiva de l’usuari, la seva memòria, i una adaptació i la cohesió al centre molt més plena.

Com es fa una història de vida?

En la història de vida podem recollir tots aquells aspectes de la vida de la persona que siguin importants per a ella.

Una estructura bàsica passa per conèixer les seves dades bàsiques, costums, gustos i tradicions, així com els detalls de la seva infància, adolescència, maduresa i present. Des del lloc de naixement als seus pares, amistats, amors, estudis, religió, treball, fills, habitatge, entreteniments, entorn familiar i social…

Per descomptat, també és molt interessant saber si ha viscut algun període històric i que li hagi marcat. Per a això, res millor que comptar amb documents personals com fotos, llibres, etc.

Tampoc podem oblidar que, a més de recollir les dades de la vida de la persona en el seu passat, és vital recollir els seus sentiments / estat d’ànim en el moment actual, per a determinar les seves expectatives de futur i el seu nou projecte de vida en la residència.

Així, aquesta guia vital arrenca després del primer accés al centre amb una entrevista en profunditat a la família i al resident per a anar detallant aspectes concrets de la vida de la persona.

Aquesta informació es trasllada després a l’equip d’El Cel de Rubí, de manera que tots els professionals (terapeutes ocupacionals, mèdics, fisioterapeutes, infermers, psicòlegs, etc.) podran conèixer al resident, dissenyar un pla a mesura, personalitzar l’atenció, etc. En aquest sentit, la participació coral de tots és imprescindible per a unes cures i atenció que respectin al màxim l’autonomia i capacitat de decisió de les persones grans.

L’acompanyament del centre

Per a confeccionar la història de vida o els diferents tipus d’històries, és necessari que participi una segona persona, a més d’un familiar. Habitualment, la història de vida normalment la recull el terapeuta o la treballadora social com a part de l’ingrés, i va adjunta al pictograma que es realitza sobre la part social de la persona.

Com veiem, els beneficis d’apostar per aquesta pràctica durant l’ingrés de cada persona gran són molts. Entre els més importants destaquen:

  • Potenciem la memòria i fomentem l’orientació espacial i temporal, atès que la persona es veurà obligada a evocar els records de la seva vida.
  • Reforcem la seva identitat i reconeixement com a persona, una cosa especialment útil en persones, per exemple, amb algun grau de demència o Alzheimer.
  • Podem identificar les activitats específiques per a cada resident, tant les que necessita com les que li fan gaudir. Això personalitza al màxim l’atenció i ajuda al fet que la persona estigui més participativa, aprengui més i es vegi més involucrada en les activitats de la residència.
  • S’enforteixen vincles amb la família.

La importància de conèixer la història de vida de cada resident

Observant els seus beneficis, podem entendre millor l’important que és cada història de vida de cada resident.

La història de vida és l’eina clau per a conèixer ja d’entrada a les persones, i aquesta personalització de la cura és la clau de l’èxit en l’atenció. No en va, conèixer a les persones que acompanyem resulta l’única forma òptima de poder secundar-les en el seu nou projecte de vida.

Saber de cada trajectòria individual, de la seva personalitat única, del seu estat de salut física i mental, i del context sociofamiliar, condicionarà la seva resposta davant la seva estada en el centre i la nostra com a professionals en l’atenció. I és que les persones grans, lluny de ser totes iguals, manifesten diferents necessitats, capacitats i expectatives.

En definitiva, amb aquesta història de vida es pot aconseguir que cada persona sigui un agent actiu en el seu dia a dia i no un mer receptor de cures.

La història de vida és especialment beneficiós en persones que tenen alguna demència i que no ens poden explicar el seu passat, ja que necessitem que els seus familiars ens expliquin la seva biografia per a poder fer el mateix treball. En definitiva, per a respectar i intentar adaptar les seves cures al màxim, encara que la persona per qualsevol motiu no s’adoni.